"Monaxiá"

L'ANGOIXA
Mostrar i ser reconegut, acceptat, allò que faig agrada. Pose tot el meu ésser cap a fora, més enllà de la meva pell, més enllà de mi mateix. M'expose al judici i a l'aprovació, intente protegir-me de la desaprovació... porte una màscara.
La màscara em protegeix, però també m'amaga. M'amaga dels altres, però sobretot de mi mateix. Qui sòc? Sóc aquest que mostra el que no és, el que no pensa, el que no sent? Aquest que, sobretot, vol no sentir-se sol?
Però la solitud es manifesta, cau la màscara i només queda la nuesa d'un cos i d'una ànima. La ment ja no pot mantenir per més temps la ficció que la protegia i l'empresonava alhora.
Sóc óssos, sóc pell, sóc cabells. Tinc cara i ulls. No em reconeixia, però comence a conéixer-me. Sóc a dins i sóc a fora. Tinc uns límits, que sé meus, que no són pressó, sinó punt de partida.
Un punt de partida per fer-me l'amor, per estimar-me, per deixar fluir la llum. Sí, hi ha llum. És ben a dins, però ja té un punt de sortida.

LA TROBADA
Dos cossos en un espai clos. Dues ments que saben que compartiran camí, però no troben la manera. L'esperit guia quan tota la resta falla.
Ella no veu, només percep. Percep els límits que veu com a imposats, que l'empresonen. Però hi ha alguna cosa més... Hi ha quelcom més en aquell espai. Serà capaç d'anar més enllà d'on és, més enllà dels límits que només ella s'ha marcat i trobar aquell que espera?
Ell la veu des del primer moment. No li cal percrebre la seva presència, perquè els seus ulls li diuen que hi és. El seu cos també ho sap, i l'empeny a apropar-s'hi. Però no hi ha res a fer si no hi ha correspondència, si qui ha de trobar no cerca, no gosa.
Pell contra pell, primer. Després, mirada front a mirada. Un camí al davant que no sabem on mena, però que és el nostre camí comú. És un camí ample i estret, una autopista i un viarany, assolellat i ombrívol, tendre i rocallós, sobre la plana i entre muntanyes. Hi ha lloc per a la proximitat i la llunyania, per donar suport i per recolzar-se, per compartir i per créixer...
De sobte, una cruïlla. Els camins se separen. Es renova la consciència que només nosaltres escollim el camí: qui som, on anem, amb qui hi anem.
L'angoixa guaita, però la llum és forta.

L'ESPERANÇA(o la trobada amb un mateix)
Com de forta? No és fàcil tornar-se a reconéixer... Però en realitat no he perdut mai el meu centre; allò que sóc m'ha permés trobar-me amb altres i em permet retrobar-me ara.
Hi ha quelcom que m’estira, que m’orienta, que m’acompanya. No estic segura d’on prové si de dins meu o de l’exterior, dels que m’acompanyen, però em fa costat en tot moment.
Sento confiança, plenitud, pau, … sóc jo i son els altres. Mai no he estat sola. Sempre he tingut una ma on agafar-me. Fins i tot en els pitjors moments, en aquells que ets al fons d’un pou. Per molta foscor sempre he vist un bri de llum. Aquesta llum la portem dins i mai ningú ens la podrà prendre.
Estem fets de passió, esperança, amor, … i tot això s’encén dia a dia per crear el caliu de la vida.