De tant en tant em sentia insatisfet i turmentat pels desigs. Pensava que no podia suportar més de veure-la vora meu sense estrènyer-la entre els meus braços. I ella també se n’adonava de seguida. Una vegada que no vaig comparèixer durant uns quants dies i després vaig tornar-hi tot confús, se m’endugué a part i em va dir:
- No ha de deixar-se dominar per desigs en els quals no creu. Sé allò que desitja. Ha de poder renunciar a aquests desigs, o desitjar d’una manera total i com cal. Si arriba a demanar amb la convicció total que el seu desig sigui acomplert, aquest acompliment es produirà. Però vostè desitja, i despré se’n penedeix, i li ve la por. Tot això, caldrà que ho superi. Li explicaré un conte.
I m’explicà la història d’un noi que s’havia enamorat d’una estrella. S’estava a la vora de la mar, allargava les mans, i adorava l’estrella; hi somniava i li adereçava els seus pensaments. Però sabia, o creia saber, que una estrella no podia ésser abraçada per un home. Pensava que el seu destí era estimar a una estrella sense esperança, i amb aquestes idees bastí tot un poema vital de renúncia i de dolor mut i fidel, que l’havia de millorar i purificar. Però tots els seus somnis es concentraven en l’estrella. Una vegada, a la nit, tornava a trobar-se a la vora de la mar, damunt un alt escull; mirava l’estrella i cremava d’amor per ella. I en un moment d’anhel suprem, va fer un salt i es llançà al buit, cap a l’estrella. Però en l’instant del salt, pensà encara com en un llamp: << És del tot impossible!>> S’estavellà contra la platja. No va saber estimar. Si en el moment del salt hagués tingut la força íntima de creure fermament i amb tota seguretat en l’acompliment del seu desig, hauria volat cap amunt i s’hauria unit a l’estrella.
-L’amor no ha de pregaar- va dir- ni tampoc exigir. L’amor ha de tenir l’energia d’arribar a la certesa dins un mateix. Llavors un, ja no és atret, sinó que atreu. Sinclair, el seu amor se sent atret per mi. Si algun dia és vostè el que estira, jo seguiré. No vull fer concesions, vull que em guanyin.
Una altra vegada em va contar una altra història. Hi havia un enamorat que estimava sense esperança. Es replegava tot ell dins la seva ànima i creia que cremava d’amor. El món se li va pedre: ja no veia el cel blau ni el bosc verd; per a ell ja no murmurava el rierol ni sonava l’arpa, tot s’havia enfonsat i ell s’havia tornat pobre i indigent.
Amb tot, el seu amor creixia, i ell preferia morir i desaparèixer que no pas renunciar a la possessió de la bonica dona que estimava. Es va adonar llavors que el seu amor havia cremat totes les altres coses dintre seu, i esdevingué poderós, i estirà i estirà, fins que la dona hagué de seguir, se li apropà; ell esperava amb els braços oberts per estrènyer-la. Però en el moment que la tenia just al davant, notà que s’havia transformat completament, i va veure i sentir com un calfred que havia atret cap a ell tot el món perdut. El tenia al davant i se li oferia: cel, boscos i rierol, tot li anava a l’encontre amb colors nous, frescs i esplendorós; tot li pertanyia, parlava el seu llenguatge. I en lloc de conquerir simplement una dona, tenia vora els seu cor el món sencer, i totes les estrelles del cel lluïen dintre seu i guspirejaven joia en la seva ànima… Havia estimat i s’havia trobat ell mateix. Però la majoria estima per perdre’s.
• H. Hesse; Demian. Gans Èxits, SL: Barcelona, 1996 (pàg 169).
domingo, 7 de octubre de 2007
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario