Perquè plores?

Muchas veces deseamos tanto una cosa que esa cosa se echa para atrás. Le damos miedo! Ayer un amigo me dijo:- en una guerra quien quiere ganar tiene que darse por muerto! Y yo no lo supe hacer.
Luche contra él i morí en la batalla. O lo que es peor nos fusilamos mutuamente. Que dolor!
El ha encontrado otra persona. Y yo esperándole como si nada. Aún con esperanza pintada en la cara. Debo hacer mi vida. Ahora que ya lo estaba casi consiguiendo me encuentro con este detalle.
Necesitaba compartirlo! Gracias a todos.

No sé perquè m’ha fet tant de mal? Sabia que passaria! Tot i això m’ha dolgut.

EL EQUILIBRIO

En nuestra niñez, en muchas ocasiones, aprendemos a utilizar solo un lado de nuestra energía.
Yo de niña, para resolver mis problemas, sacaba mi rabia, mi mal genio i ponía las cosas en su sitio al inmediato. Solo utilizaba mi parte masculina. Donde estaba la parte femenina?

Durante mi adolescencia conocí a una persona del sexo opuesto, que significo mucho para mi, tanto que me marco para siempre. Ya no podía utilizar ni esta parte tan fuerte de mi. Me debilité de tal forma que ya no sabia quien era. Ya no me reconocía.
Había olvidado la niña feliz y valiente de mi interior. Ella gritaba para que la oyera pero era imposible, estaba demasiado herida.

Un día, tuve suerte de conocer a muchas otras personas, ángeles, que me ayudaron a recordar, a comprender y a amar. Cada vez el amor era más verdadero y sano.
Empecé a darme cuenta de que tenía que volver a dejar salir de mi, a esa niña que hacia tantos años que permanecía dormida. Poco a poco, la fui queriendo y se fue mejorando; un día después de mucho trabajo salió a la luz.

Cuantos mas días pasaban mas se daba cuenta que le faltaba alguna cosa. Sabia que ahora era libre pero le faltaba algo. Alguna vez había utilizado su parte femenina para resolver sus conflictos?
Pues no! Ni siquiera en otras vidas. Tenia que ponerse manos a la maza para potenciar aquella parte que todas las niñas, mujeres, madres, avuelas… tenemos. Esa energía tan especial que nos permite ser: alegres, dulces, comprensivas, convincentes, amigables, inteligentes, pacientes, …

Esa niña ahora vive en nuestro interior. Ya solo le falta bailar con mucha fuerza en todo instante prescindible.

"Monaxiá"

L'ANGOIXA
Mostrar i ser reconegut, acceptat, allò que faig agrada. Pose tot el meu ésser cap a fora, més enllà de la meva pell, més enllà de mi mateix. M'expose al judici i a l'aprovació, intente protegir-me de la desaprovació... porte una màscara.
La màscara em protegeix, però també m'amaga. M'amaga dels altres, però sobretot de mi mateix. Qui sòc? Sóc aquest que mostra el que no és, el que no pensa, el que no sent? Aquest que, sobretot, vol no sentir-se sol?
Però la solitud es manifesta, cau la màscara i només queda la nuesa d'un cos i d'una ànima. La ment ja no pot mantenir per més temps la ficció que la protegia i l'empresonava alhora.
Sóc óssos, sóc pell, sóc cabells. Tinc cara i ulls. No em reconeixia, però comence a conéixer-me. Sóc a dins i sóc a fora. Tinc uns límits, que sé meus, que no són pressó, sinó punt de partida.
Un punt de partida per fer-me l'amor, per estimar-me, per deixar fluir la llum. Sí, hi ha llum. És ben a dins, però ja té un punt de sortida.

LA TROBADA
Dos cossos en un espai clos. Dues ments que saben que compartiran camí, però no troben la manera. L'esperit guia quan tota la resta falla.
Ella no veu, només percep. Percep els límits que veu com a imposats, que l'empresonen. Però hi ha alguna cosa més... Hi ha quelcom més en aquell espai. Serà capaç d'anar més enllà d'on és, més enllà dels límits que només ella s'ha marcat i trobar aquell que espera?
Ell la veu des del primer moment. No li cal percrebre la seva presència, perquè els seus ulls li diuen que hi és. El seu cos també ho sap, i l'empeny a apropar-s'hi. Però no hi ha res a fer si no hi ha correspondència, si qui ha de trobar no cerca, no gosa.
Pell contra pell, primer. Després, mirada front a mirada. Un camí al davant que no sabem on mena, però que és el nostre camí comú. És un camí ample i estret, una autopista i un viarany, assolellat i ombrívol, tendre i rocallós, sobre la plana i entre muntanyes. Hi ha lloc per a la proximitat i la llunyania, per donar suport i per recolzar-se, per compartir i per créixer...
De sobte, una cruïlla. Els camins se separen. Es renova la consciència que només nosaltres escollim el camí: qui som, on anem, amb qui hi anem.
L'angoixa guaita, però la llum és forta.

L'ESPERANÇA(o la trobada amb un mateix)
Com de forta? No és fàcil tornar-se a reconéixer... Però en realitat no he perdut mai el meu centre; allò que sóc m'ha permés trobar-me amb altres i em permet retrobar-me ara.
Hi ha quelcom que m’estira, que m’orienta, que m’acompanya. No estic segura d’on prové si de dins meu o de l’exterior, dels que m’acompanyen, però em fa costat en tot moment.
Sento confiança, plenitud, pau, … sóc jo i son els altres. Mai no he estat sola. Sempre he tingut una ma on agafar-me. Fins i tot en els pitjors moments, en aquells que ets al fons d’un pou. Per molta foscor sempre he vist un bri de llum. Aquesta llum la portem dins i mai ningú ens la podrà prendre.
Estem fets de passió, esperança, amor, … i tot això s’encén dia a dia per crear el caliu de la vida.

JUNTS

Va passant el temps, viu bons moments;
dies dolents...amb cada experiència creix,
s'enriqueix i es va formant.

En un instant de mal son es divideix en dos.
Cadascúna de les parts,
en el que ara serà el seu món,
haurà de seguir el seu camí.

El destí farà que aquests dos cossos
tornin a forma-ne un.
I aquesta separació farà
que el retrovament sigui més intens, viu, especial.

Ara, junts tenen més força;
junts desprenen més màgia, més energia,
junts...

METAMORFOSI

En certs moments de la vida un necessita construïr el seu capoll y fer una metamorfosi. Jo en aquest viatge a Perú he tingut la ocasió de fer un gran canvi.
Ara la felicitat viu amb mi per molt complicada i difícil que sigui la vida.

Un cop som capaços de deixar-nos portar per l'energia positiva ja no en podem sortir. Si vivim tot fluint pel nou camí escullit, ja no hi ha volta enrera. Quina sort que tenim de ser aquí i poder-ho disfrutar segon a segon.

Ànims a tots!

Estimar sense por

De tant en tant em sentia insatisfet i turmentat pels desigs. Pensava que no podia suportar més de veure-la vora meu sense estrènyer-la entre els meus braços. I ella també se n’adonava de seguida. Una vegada que no vaig comparèixer durant uns quants dies i després vaig tornar-hi tot confús, se m’endugué a part i em va dir:
- No ha de deixar-se dominar per desigs en els quals no creu. Sé allò que desitja. Ha de poder renunciar a aquests desigs, o desitjar d’una manera total i com cal. Si arriba a demanar amb la convicció total que el seu desig sigui acomplert, aquest acompliment es produirà. Però vostè desitja, i despré se’n penedeix, i li ve la por. Tot això, caldrà que ho superi. Li explicaré un conte.
I m’explicà la història d’un noi que s’havia enamorat d’una estrella. S’estava a la vora de la mar, allargava les mans, i adorava l’estrella; hi somniava i li adereçava els seus pensaments. Però sabia, o creia saber, que una estrella no podia ésser abraçada per un home. Pensava que el seu destí era estimar a una estrella sense esperança, i amb aquestes idees bastí tot un poema vital de renúncia i de dolor mut i fidel, que l’havia de millorar i purificar. Però tots els seus somnis es concentraven en l’estrella. Una vegada, a la nit, tornava a trobar-se a la vora de la mar, damunt un alt escull; mirava l’estrella i cremava d’amor per ella. I en un moment d’anhel suprem, va fer un salt i es llançà al buit, cap a l’estrella. Però en l’instant del salt, pensà encara com en un llamp: << És del tot impossible!>> S’estavellà contra la platja. No va saber estimar. Si en el moment del salt hagués tingut la força íntima de creure fermament i amb tota seguretat en l’acompliment del seu desig, hauria volat cap amunt i s’hauria unit a l’estrella.
-L’amor no ha de pregaar- va dir- ni tampoc exigir. L’amor ha de tenir l’energia d’arribar a la certesa dins un mateix. Llavors un, ja no és atret, sinó que atreu. Sinclair, el seu amor se sent atret per mi. Si algun dia és vostè el que estira, jo seguiré. No vull fer concesions, vull que em guanyin.
Una altra vegada em va contar una altra història. Hi havia un enamorat que estimava sense esperança. Es replegava tot ell dins la seva ànima i creia que cremava d’amor. El món se li va pedre: ja no veia el cel blau ni el bosc verd; per a ell ja no murmurava el rierol ni sonava l’arpa, tot s’havia enfonsat i ell s’havia tornat pobre i indigent.
Amb tot, el seu amor creixia, i ell preferia morir i desaparèixer que no pas renunciar a la possessió de la bonica dona que estimava. Es va adonar llavors que el seu amor havia cremat totes les altres coses dintre seu, i esdevingué poderós, i estirà i estirà, fins que la dona hagué de seguir, se li apropà; ell esperava amb els braços oberts per estrènyer-la. Però en el moment que la tenia just al davant, notà que s’havia transformat completament, i va veure i sentir com un calfred que havia atret cap a ell tot el món perdut. El tenia al davant i se li oferia: cel, boscos i rierol, tot li anava a l’encontre amb colors nous, frescs i esplendorós; tot li pertanyia, parlava el seu llenguatge. I en lloc de conquerir simplement una dona, tenia vora els seu cor el món sencer, i totes les estrelles del cel lluïen dintre seu i guspirejaven joia en la seva ànima… Havia estimat i s’havia trobat ell mateix. Però la majoria estima per perdre’s.
• H. Hesse; Demian. Gans Èxits, SL: Barcelona, 1996 (pàg 169).